dimarts, 22 de novembre de 2011

Hola a tothom de nou.
Com que estic en un locutori amb uns ordinadors de misèria que es pengen cada dos per tres i porto més de mitja hora barallant-me per llegir quatre mails, seré molt breu, que em fa por que la cosa es talli de cop i volta.
En resposta al comentario maliciós de mon germà gran, confirmo que el dia d'arribada és el dijous, en principi cap a dos de cinc de la tarda ( fruit de la combinatòria de més de dotze hores de vol i el canvi horari), això si ho volen Déumostrosinyó, Aerolíneas Argentinas ( famosa pels endarreriments en les sortides) i el famós volcà xilè, si no resulta que torna a deixar anar una mica de cendra de no res i bloqueja l'espai aeri, amb la qual cosa pot provocar endarreriments o cancel·lacions, fins i tot.
Si fos el cas, ja us avisaré, evidentment, que no vull que hagueu de passar la nit a la T1!
Petons i fins ja!

dilluns, 21 de novembre de 2011

Buenos Aires. Això s'acaba...
Ara hauria de fer un drama literari i dir que estic amb un neguit i una cosaaa... per haver de tornar i tal, però no. Ves. Estic preparat. Això d'acabar a la gran capital els darrers cinc dies em fa fàcil el comiat i la idea que el viatge ha arribat al seu final.
De fet, jo crec que després de les meves experiències místicolacrimògenes de les muntanyes, ja vaig anar fent el camí de tornada. Allò va ser el zènit del viatge, la resta ja era un afegit, gloriós, però afegit... ves que en som, de curiosos, els humans...

Ara feia dies que no podia escriure. En trobar-me amb en Walter per anar als Esteros de Iberá, en arribar a l'hotelet vaig descobrir que allà hi havia de tot: cadiretes sota porxo per fer el bucòlic al capvespre, mentre patades d'ocellets cantaven alegrois tot al voltant, i els gripaus de pam i mig es polien amb delits les formigues i les cuques que passaven desficioses entre les potes del mobiliari de jardí; caimans als aiguamolls (els esteros són això, uns aiguamolls d'un milió i no sé quantes hectàrees de superfície); capibares pasturant arreu ( els capibares són els rosegadors més grans del món, i vénen a ser una mena de creuament entre conillet d'índies i bacó. De fet, fan cara de tenir uns pernils ben gustosos, tot i passar la major part del dia arrebossats en aigües estancades), piscina de ronyó, ideal per fer baixar els "sufocus" de la calor humida que hi regna, milions de mosquits assedegats de sang...
Però ordinador d'accés obert... no! Quin drama més dramàtic, oi? Heu tingut una punxada d'angoixa, en llegir-ho, no?
O sigui que em vaig quedar amb les ganes d'explicar-vos les sortides en llanxa que vaig fer per veure tot aquest bestiar a un pam dels morros i la càmera, i la vida de rei que duia en acabades les sortides a la piscina, i tal i Pasqual. Horrorós, ves!
I al damunt, a Buenos Aires, on hi vaig arribar dissabte al matí, després de due horetes de bus, tampoc vaig trobar locutoris oberts... en fi.

I així està la cosa... fent ciutat. Que també està bé, ho confesso, perquè aquest monstre urbà té un munt de coses per veure, totes a un colló i mig de distància, això sí, però un munt, al cap i a la fi.
Ahir diumenge, tot i les seves reticències per què sempre li semblava que no en sortiria viu, si hi anava sol, o si més no, sense la càmera ni les peles, vaig aconseguir que en Walter em dugués a Boca, el barri on hi ha el famós Caminito, el carrer de cases de colorins. Ell patia per què per arribar-hi has de creuar mig barri, que realment està molt deteriorat. Però en arribar al punt clau, et trobes tots els milers de guiris que no veies per altres parts, fent-se fotots amb paios i paies vestits de tango, i fent fotos de totes les portetes i finestretes i pijadetes de colors que hi ha per tot arreu. I jo, pos també, què coi!
Un dia de guirisme explosiu està molt bé. I després, a San Telmo, que també és un formiguer de guiris el diumenge, i s'hi poden veure algunes parelles ballant al carrer. Ahir eren dues mòmies i un mòmio, però mirats amb amor, feien el pes. De tota manera, l'espineta de vuere ballar tangos com Déu i Gardel manen, me la treuré del damunt demà, que aniré a una milonga que em va recomanar una de les dues argentines que vaig conèixer a Tilcara, la que era profe de tango i balls folclòrics ( vegeu capítols de titisme muntanyeru ), que es diu El Beso.
Un cop vist això, ja estaré del tot preparat per tornar. Amés, que tinc ganes de veure-us, què conxo!
L'únic que em dol és passar del pantaló curt amb les garretes a l'aire, al de pana...
Que dura pot arribar a ser la vida, oi?
;))

dimarts, 15 de novembre de 2011

Nois i noies, noies i nois, potser aquestes seran les darreres imatges que podré penjar. Costa un munt descarregar-les de la càmara, i posar-les al bloc un munt i mig. Amés, demà de matinada marxo cap a Esteros de Iberá, per trobar-hi en Walter, i com que amb ell tot són sortides exhaustives de matí a vespre, ja veurem en quin estat de catatonisme acabo per fer aquesta mena de manualitats.
En fi, al gra:
Les dues primeres són d'un dels turons o com se'n diguin d'aquestes formacions rocalloses ( de fet, turons segur que no, per què de rodonets i suaus no en són pas... Pere, socors!), i de la serra acolorida que us deia que va provocar la lloreramàximaadatad'avui!
Després, un grupet de guiris dels que em vaig fer amiguet a Salta, a l'hostal, i amb els que vaig passar un dia la mar d'estupendifantabulós per la ciutat, comprovant que si m'hi poso puc ser un viatger enrolled com cal. Va durar un dia, però. Al següent, a Puerto Iguazú ( a Salta només hi feia "transbordu") ja vaig tornar a ser el ranci de sempre.
I les darreres, evidentment, a les cataractes. No s'hi veu gent per què jo, per eliminar-los del mig de la foto, m'amorrava a les baranes deixant penjar el meu cos al buit en un acte de temeritat sense precedents. De fet, si hagués fet un videiu s'haurien sentit els xiscles de terror del personal en diferents idiomes de veure'm penjant a dos mil metres d'alçada ( o més, en ténen les cataractes aquestes!), aguantat amb una sola mà, enfocant i apretant el botonet de la màquina amb l'altra, i renegant contra tots ells en català, que per sort no n'hi havia més i no m'entenien, carregat d'odi com estava...
Ui... em smebla que les sis hores de bus que m'he fet avui m'han alterat lleugerament... Marxo a fer un tomb, a veure si torno en mi.
Petons!


















dissabte, 12 de novembre de 2011

Ah, allò de per sort ha començat a ploure no era per què m'agradi mullar-me com un peix. És que la gent ha marxat! I hi ha hagut pau! I he pogut tornar als salts i contemplar-los només amb una dotzeneta de persones més! Iúju!
Ha estat una visió tan estremidora, que tot i els falciots de les cataractes, uns ocellets mig penjats que, literalment, es pengen de les roques de darrera l'aigua que cau per fer-hi fins i tot el niu!, he decidit fer un esprint i fugir d'allà. Aniré al camí que passa per sota els salts d'aigua, que com que és llarg hi haurà menys gent, pensava jo amb un bri d'esperança.... Doncs no! El trenet de tornada a la base des d'on comença aquell altre camí també era ple!
O sigui que torna a fer els cinc quilòmetres de tornada. I al damunt, per comprovar que tot el parc era un formiguer, no només la Garganta del Diablo! Gent per baix, pels costats, per dalt, posant-se sota l'aigua perquè mola molt mullar-se amb aigua de cataracta, com si no s'hi pixéssin els jaguars i els coatins i els micos a la part alta del riu, colla de capullos! Axí els caigués un cagalló de tapir a la closca, ostimaneta!
I amés, unes llanxes súperxaxis portant a la gent des del riu a sota els salts d'aigua.
En fi.... Iguazú és espeterrant, sens dubte. Però és talment un parc temàtic. Súperguais, però un parc temàtic.
Per sort, ha començat a ploure a bots i barrals, i jo he trobat un caminet ( quatre quilometrets més de no res) per fer amb calma, entre xiscles d'ocellots, papallones d'ensueny que se'm posaven pel damunt ( i això que duia Relec. De fet, els mosquits també se'm posaven al damunt, tot i el Relec) formigues descomunals i alguna ratota grossa sense cua (Agutins, en diuen) que creuava pel davant meu com si no hi fos. Ah, i un armadillo! Això sí, jo volia veure un jaguar i un tapir, i ni l'un ni l'altre, tu! I mira que estava preparat per aguantar-los la mirada, sobretot al jaguar, per ensenyar-li qui manava en aquell tros de selva... Però res.
En fi.
Demà, cap a San Ignacio, a veure el que queda de les missions jesuítiques, aquelles de la peli del Jeremy Irons i en Robert de Niro i una mica més de selva. Potser tinc sort i puc desafiar un jaguar!
Ah, per cert, per molt que paguis un plus a l'entrada del parc, no fan caure ningú lligat a una creu cataractes avall, com a La Misión.
Un frustre!