diumenge, 30 d’octubre de 2011

Sort que els ànims extrems són passatgers, i tan bon punt vaig arribar a Ushuaia, la ciutat més al sud del globus (mola taaaant, poder escriure aquestes dades tan i tan topes!), la cosa va canviar: l'hostal on m'he estat fins avui és fabulós, i el paio que us deia que el porta, a banda de llord, és un encant, i només hi havia una altra hoste, una anglesa a qui son fill havia regalat una sortida de deu dies a l'Antàrtida en vaixell, amb sortdia des de la ciutat. Un altre encant. Hem sopat i esmorzat junts, i fins i tot em van convidar a un asado a casa un veí, amb la qul cosa vaig poder gaudir de la carn argentina ( un pèl socarrada, el veí es va distreure) i d'una amena conversa amb el susudich veí sobre els efectes estupendus de la viagra, ara que el bon home ja tenia seixanta cinc anys però encara vivia per, com diuen aquí, "levantarse minas" (mina és una dona) a les milongues o on fos. Això sí, de tant en tant es preguntava si no començava a ser un pèl gran per dur aquesta mena de vida, i si no seria psicològic, el tema de la viagra, perquè son germà de setanta cinc anys tenia tres nens menuts amb la dona de trenta i pico, que encara n'hi demanava més!!
En fi, un planarro mentre el JAvier ( el de l'hostal ), roncava feliçment en un matalàs.
Ja ténen raó els que diuen que l'home argentí és diferent, és com més home... Jajajajaja
Abanda d'això, vaig poder navegar pel canal Beagle sense vomitar damunts els lleons marins, i ahir vaig poder patejar durant sis hores el Parc Nacional Tierra de Fuego, en un dia que va passar de pluja d'aigua-neu de merda a sol radiant gloriós, envoltat d'ocells marins i dics de castors importats fa seixanta anys i que territori trinxat.
I ja està. Paro que vaig a ajudar una mica a la cuina que per acomiadar-me dinem un alre cop plegats, que és diumenge i fa festa.
Molts petons i fins d'aquí a no res!!!
Us estimoooooo!
Xics i xiques, xiques i xics... la Patagònia s'acaba... buàààààààà!!!! Ara que m'havia acostumat a fred i a la plugeta diaris, a les muntanyes nevades arran de mar, als corbs marins i als noms de lloc dels que fan sentir aventurer!! I ara què? Al nord? A passar calor? A fer bronzo? Quin drama!! oi?
En fi, estic a punt d'envolar-me per tornar a Buenos Aires. El paio que porta l'hostal on m'estic aquí a Ushuaia m'ha deixat fer anar el seu ordinador personal per poder-vos escriure. A Tolhuin no vaig poder perquè estava envoltat d'adolescents pollosos (és un fenòmen superinteressant, els adolescents fan la mateixa mania a tot arreu!!) que em feien pressió psicològica per què els deixés lliure l'ordinador del locutori. I aquí a Ushuaia ja ho havia provat amb aquest ordinador mateix, però és molt complicat. I és que ningú li ha explicat a aquest bon home ( advocat i parent del creador de Mafalda, per cert) que hi ha una cosa que es diu no atacar les tecles com qui esclafa anous amb una pedra ( jo sóc un tita, al seu costat, i sembla que escrigui amb una Olivetti de les de quan anavem a l'insti), que llavors queden encallades i perds mig matí corregint lletres absents, i una altra de més important, que es diu drapdelapols. Sabeu aquells teclats que en origen devien ser blancs i suaus però que a base de deixar-hi la suor dels ditets en combinació amb la pols de dècades es tornen de color de rata i fins i tot aspres al tacte? I que foten la mateixa mania que una tassa de vàter de bar de carretera?
Pos això va dificultar que us esrivís... a banda que el dia que vaig estar a Tolhuin vaig acabar tan creuat que tampoc era el millor, que sé que patiu.
I és que també ho té, això, viatjar sol: que tant m'agafen rampells pseudomístics de què bella és la vida i que guais que sóc, i que fabulosa aquesta immensitat deshabitada, i quin pardalet tan simpàtic que m'observa des d'una branqueta aran del camí, com m'ataca la penapenitapena de què hi foto jo aquí sol com un mussol capullo, quin dia gris de merda, i quin fàstic de camí polsós, total per vorejar un llac enorme, envoltat d'ocellets de merda que ni es deixen fotografiar com Déu mana!

dimarts, 25 d’octubre de 2011

En fi, que ja friso per les deu hores de bus de demá, creuant en Ferry l'Estret de Magallanes ( a que molen aquests noms? Total, és un ferry com qualsevol altre, pero sembla que hasta m'hagi de vestir amb levita per fer la travessa, no trobeu? I deixar-me patilles gruixudes, i, i... res, que molen mogolló, i punt), i entrant a Terra de Foc per anar a dormir a Tolhuin, que tot i que ho sembla pel nom no és el poble del costat del d'en Lucke Skywalker. Allá espero reosar el dia seguent passejant a pota pel llac Fagnano, que pel que sembla també es enorme i fantabulós. Jo per si de cas, duré dos jocs de mocadors de fil.
Apa, que em sembla que per avui ja us he fotut prou gansades per escrit.
Marxo a sopar. A veure amb quin fons musical em delecten? Mocedades? Karina y su baúl de los recuerdos? María Jesús y su acordeón?
Ai... no tinc espera!
Ai, nois i noies, noies i nois, qué us deia del destí? Del destí o de la volubilitat de l'ánima humana... Avui ha estat un dia gloriós! I aixó que arrencava amb un trajecte de tres hores llargues de bus cap al sud...
Peró és clar, com no m'ha de canviar l'humor si tot just comenssar (comproveu que de cop i volta estic davant un ordinador que no té accents oberts ni sé trencada. Fins ara els tenia per la fabulosa coincidéncia que els ordinadors argentins tenien el teclat preparat pel brasileny, que té algunes glorioses característiques d'aquesta nostra estimadíssima llengua gloriosa) el trajecte, no van i em posen una peli per passar l'estona? És clar, com que l'SGAE no arriba a aquests verals, els busos encara poden passar pinícules! Tot i que, ara que hi penso, potser ha estat per escapar d'alguna agéncia de drets de reproducció que l'esmentat flim, la tercera entrega de Les Cróniques de Narnya (péssima, per cert), estava doblat al portugués i subtitulat en anglés!! Que no és per vessar llágrimes d'emoció?
Ho confesso, ho he fet. Ho he tornat a fer... He moquejat mig trajecte i l'altre mig he tingut un nus al coll i aquella coissor dels ulls plorosos i les parpelles infladetes que tan omple l'esperit quan és de joia.
Valens, valens, no ha estat per la peli. Ha estat pel recorregut, per l'horitzó que no s'abarca mai, pels núvols immensos, baixos, en canvi constant de color i forma; pel mar sempre arrissat que es veu quan arribes a Puerto Natales per causa d'un vent que no para mai; pels ñandús pasturant al costat de les ovelles merines ( ñandús, ignorantets meus, son els estrussos locals. Més menuts i marronets, peró. Pero ballen igual de bé La dansa de les hores. I les ovelles merines son les que van arrasar Australia en el seu moment, i aquest continent en el seu altre. Pero són tan mones, tan rodonetes, i amb aquells tirabuixons a banda i banda del cap, com la Infanta Margarita!); pels gauchos que munten solitaris enmig de tot plegat, amb plena consciéncia de l'estampa d'anunci de Marlboro que protagonitzen.
I jo, per acabar-ho de fer més plástic, tot plegat, me poso els auriculars. I, amb una necessitat primordial de revertir el to grotesc del sopar amb en Demis Rusos de fons ( i no us ho havia dit, pero el dia anterior va ser amb I dreamed a dream de Les Miserábles i Hijo de la luna , de Mecano, entre altres, interpretat amb flauta de Pan!!!), que no vaig jo i em poso regiu amb uns motets barrocs i el Réquiem de Mozart? Collons, quins farts de plorar! I quin gust!!

dilluns, 24 d’octubre de 2011

Estimats i estimades, estimades i estimats.

Avui ha estat un dia de cagà's! De cagà's.

Sí, aquests també us els explico, que així em desfogo. Tenia una excursió al Parc Nacional Torres del Payne, que són unes roques mogollódegrans i altes i de tot. I al costat, enganxades al mateix tros de muntanya, Los cuernos del Payne, que són unes altres roques gairebé diria que més mogollódegrans i imponents. I tot plegat amanit amb ramats i ramats de guanacos per tot arreu. Pels ignorants en aquestes qüestions, que sou molts, que sapigueu que els guanacos són així com llames però en més fi. Escupen igual, però amb elegància.
I per rematar la cosa, final de traca amb visita a un llac que al seu extrem hi té el front d'un glaciar. A la vora del llac mateix, tocant a la sorra, un iceberg de color blau pasta de dents blava.
En fi, objectivament, tot estupendu i tal. Pos no! Pos no! I per què, us preguntareu desficiosos.
Oi que sí, que us ho pregunteu desficiosos?
Doncs per què gairebé to, gairebé TOT, ens l'hem empassat dins una furgo molt moderna i molt tot, pero una furgo al cap i a la fi. I com una colla de borregos, fent fotos a les parades senyalitzades per als borregos de les furgos. En fi, que la imatge que m'estava jo construïnt de mi mateix amb molt d'esforç, de viatger rollo HombreCamel, a la merda sandunguera.
En tornar al poble estava d'un depre...
Sort que sempre hi ha alguna cosa que si més no una mica, t'ajuda a tirar endavant i veure-hi amb perspectiva. I la cosa ha estat el sopar en un restaurant que m''havia recomanat la noia de l'alberg: Los Pioneros. Justa davant el port. Súper íntim: El senyor octogenari que m'ha servit un Pejerey a la brasa, en Demis Rusos i jo. Triquitriquitriquitriquitriquimonamúr, triquitriquitriquitríííííííí... fabulós. He escoltat mitja discografia. Quin paio gloriós, en Demis. I quin vibratto. I quines lletres...
Vaja, que he somrigut de nou i he tornat a l'alberg pensant que ves a saber què em depararà el destí demà, que marxo de nou, cap a Punta Arenas, d'on passaré a Tierra de Fuego demà passat.
Però per què preveure, si les sorpreses sempre ho superen tot!
I love you, Demis!
I a tots vosaltres també!

diumenge, 23 d’octubre de 2011

Ah, i Pere, què passa amb les balenes? Si ja ho sabieu, que les veuria... És clar que potser us pensàveu que no de tan a la vora... de fet, quan les teniem a tocar del vaixell ens adonèvem de com n'havia de ser de fàcil matar-les, sent tan confiades... o burres, segons com es miri.
Però vaja, que no faci enveja, que no passa res, que chincharrechincha!
Ei, però bon rotllo, que jo també sóc un viatger d'allò més molongui. De fet, sóc tan molongui que penso sopar fora gastant-me els quartos, què collons, hombre ya!
O sigui que us deixo i fins la propera. Com que ara vaig despenjat suposo que escriuré més, que el dia sembla que té més hores i tot.
Ah, un detall que sé que us farà molta gràcia. Jo venia a la primavera d'aquesta banda del món, oi, cosa que us feia molta, molta ràbia, oi, perquè jo havia de tornar amb un megabronzocaribe, oi? Doncs sembla que en aquesta banda del món la primavera encara no té intenció de fer acte de presència per què hi fot un fred!!!
Apa, ja està, ja us en podeu enriure una estona.
Molts i molts i molts petons!
EO!!!
Hola de nou, tot que aquest cop seré breu per què encara no he sopàt i no sé si per aquests verals serveixen menjar passades segons quines hores. Ara mateix sóc a Xile, a Puerto Natales, parada obligatòria per anar baixant cap a Ushuaia. Bé, obligatòria no, però em fotia molta mandra baixar a tongades de deu hores de bus cada cop. I de pas, demàfaré una excursió a veure el que en diuen Las Torres del Payne, que sembla que són uns pedrots que tallen la rispirassió.

Com que ara viatjo sol, he ca¡gut en picat en relació a la setmana passada. S'han acabat els luxes i els serveis guaisdelparaguais. Ara sóc en un hostal d'aquests plens de canalla europea de la que parla estrany, que es fan el menjar per estalviar per què viatgen durant un any, però que veig que tenen els hàbits fins de veure vi d'ampolla. En fi, que sóc com un bolet, aquí enmig, per vell, per parlar la llengua local, i per ranci, perquè no em faig amb ningú... jajajaja. Osti, és que foten mania, de tan enrollats, tan viatgers, tan llords i tan de monyo lligat en pla sóc súper espontània, i parlo holandès de puta mare, vaig en mitjons amunt i avall i em cargolo lànguidament en el sofà per llegir la novel·lota tota rebregada que m'acompanya per aquests mons de Déu.

divendres, 21 d’octubre de 2011

















I d'allí, a banda de passejades també a l'estil Baronessa Blixen però entre vedells dels de carn, ocells de tota mena i llebres per donar i vendre, dues excursions a veure els glaciars. Espaterrant és poc. I no només per la seva enormitat i el seu color inverossímil fruit dels efectes òptics de la llum entre els cristalls, cosa que fa que passi del blanc nuclear al blau marí més intens amb una facilitat que posa els pèls de punta. Noooo... és que és com estar en un paisatge d'un altre planeta. Les formes, les esquerdes, els canvis de color, els canvis de llum, la seva extensió tan desmesurada de no recordo ja quina burrada de centenars de quilòmetres quadrats... novament, el cap queda col·lapsat. Vaja, jo crec que quan torni estaré més "alelat" encara del que ja estic de tant col·lapse mental.
De fet, ara mateix estic tan fet pols que plegaré. Sono ofensiu, però per fer aquestes coses un s'ha de llevar a les sis, quarts de set com molt tard cada dia, i a hores d'ara (tres de dotze de la nit)estic literalment fet una braga. Sé, ho sé, sé que u vostre és pitjor... ho sé. Però què voleu que us digui... estic baldat. Que estic baldat fent el guais enmig del calendari de feina? Pos sí. Que sóc un merdós malcriat que faig el que em rota? Pos sí. Que us enyoro? Pos... pos... pos sí! Que plego? Pos també.
Apalins, fins la propera!
Petons a tots
Xics i xiques, és que tot plegat és tan acojonante que no sé per on tirar...
I ara em poso seriós: és cert, cada cosa que veig és tan desmesurada que sovint em queda el cap literalment col·lapsat i sóc incapaç de posar paraules a res.
U de les llàgrimes és cert, per exemple. Sé que tinc tirada a la narració melodramàtica per allò de mantenir l'interès de l'audiència, però us ben juro que això que us dic és veritat de la bona: quan ja duia quatre dies per aquí, un parell a Buenos Aires (de la qual encara no n'he vist massa cosa, o si, però tan a tota castanya que no tinc una visió clara de com és, a banda d'immensament immensa i atabaladora), i un altre parell a la banda costanera de la Patagònia (prop de la Península Valdés, on es poden observar els animals marins que us deia a dos pams del nas, cosa que fa que si no vaig deixar la tova a les calces és només per què està totalment prohibit deixar residus als parcs naturals), vam volar novament cap a la banda interior del territori, la dels Andes.
A l'aeroport ens recull una furgo superchachi, amb caramelets i xiclets per passar l'estona, i ens du a l'EOLO, una casa "rollo" Baronessa Blixen però a l'estil argentí, que, no us ho perdeu, pertany al circuit aquest del Relais & Chateau (RELAIS & CHATEAU!!!! el no va más, lo más plus, u que mai més a la vida podré trepitjar!!!), i que per fer-ho encara més millor, teniem de gratis pels contactes del Walter.
La casa en qüestió està enfilada a la falda d'un turó que mira a una vall envoltada de muntanyes mig nevades, que de tant immensa, no es pot abarcar d'una sola mirada, ni de dues ni de tres. S'ha de fer per parts, com gairebé tot en aquest país desmesurat. I per acabar-ho de fer pel·liculeru, ens reben uns quants cóndors fent cercles tant a la vora que a ull nu se'ls veia la cresta i el collar blanc.
No ho vaig poder aguantar: em vaig posar a plorar. Com diuen els argentins, i almenys en aquest cas no exageren, algunes parts del seu país "te quiebran la cabessa". L'espectacle és tan immens que és com si el cap no ho pogués assumir i rebenta. Va ser, simplement, màgic. Si puc, us penjaré alguna foto, tot i que no crec que serveixi per ferse'n una idea. De fet, tot i els intents que faig per captar-ho amb la càmara (no sé quina animalada de fotos porto ja, prepareu-vos!!) em fa l'efecte que en foto tot es veu ridículament petit.
Buenu, vinguens, va, una mica sí que us ho explico...
A veure, per on començo... per la geganta Buenos Aires? Per la gavina mala pècora trinxant l'esquena d'un balenó a dos metres del vaixell? Pel Perito Moreno empenyent amb obstinació tones i tones i tones de gel cap el Llac Argentina, esquerdant-se de tant en tant amb un tro dels que posen els pèls de punta? Per les llàgrimes vessades davant la, com diuen ells, enormitat de la Patagònia?
Aix... no em decideixo...
Eooooooooooooooooooooooooooooooooooooo!!!
Finalment tinc una estona per escriure una mica!
Això de viatjar per plaer és tan esgotadoooor... Àngela Maria, quin cansament que porto al damunt... avions amunt i avall, elefants marins per aquí, balenes franques per allà, pingüins de Magallanes per tot arreu... hotels de superluxiputurréqueemmorodelgust... en fi, un drama.
Que més val que no us ho expliqui, vaja, que encara patirieu per mi i no es tracta d'això, ara...

dijous, 13 d’octubre de 2011

Que marxo!

Eo!
Que ja marxo!
Quins nyirvis!
Ostres, ostres, que ja ha arribat l'hora... i jo encara fent gansades d'aquestes... i sense ni temps de tornar a comprovar la bossa, no sigui cosa que hagi agafat calçotets ratats o mitjons amb un forat al dit gros... o si el tub de pasta de dents estava ben tancat i ja tinc mig "nessesser" empastrat i qui sap si no haurà travessat la tela de la maleta i ja tinc la camisa bona per anar als resorts de luxeiputurrú tota pringada!
Bé, prou pavades, només volia comprovar que això funcioni. Si ho aconsegueixo, us aniré escrivint per aquí les meves aventures per les terres aquelles per on l'entranyable Marco buscava sa mare amb l'Amedio... per cert, algú va veure el darrer capítol? La troba? En fi.
Res, me'n vaig a casa a fer un mos ràpid i anar a buscar el bus cap a l'aeroport.
Moooooolts petons a tots i totes, totes i tots.
Fins la tornada!!!