divendres, 4 de novembre de 2011

D'això... com dir-ho... a veure... sóc un tita. Sí, és així mateix, sóc un tita i un lloreres. De més de quaranta, però un lloreres. És que no hi ha dia que no deixi anar llàgrimes per aquests móns de Déu, casu'm l'olla!
Però és que això no té nom. És un deliri constant, de vegades penso que és un país que sembla pensat per fer parar boja la gent. Hi ha llocs extraordinaris a tot arreu del món, començant per casa nostra, evidentment, però és que jo hi ha moments que simplement no sóc capaç d'assimilar el que veig, i suposo que això és el que em fa plorar. Quedo col·lapsat literalment. Ras i curt.
Avui el dia havia començat fatal, jo amb una mena d'estat de canguelis pujat de to. Després d'esmorzar sol a l'hostal, se m'acut de preguntar-li al fill dels que el porten quatre indicacions. Me n'ha donat tantes, m'ha dit tants llocs per veure que jo només pensava que no tenia ni el temps ni l'energia per fer-ho. Sobretot perquè per fer qualsevol cosa m'aconsellava ajuntar-me amb altra gent, que aquí les coses es fan així, que preguntes durant l'esmorzar i algú surt segur, que si has de pagar algú que et portio als llocs a tu sol quedes pelat en dos dies.
O sigui que ja tenia coll avall passar el dia pels voltants immediats del poble, maleïnt-me per ranci, que no pensava anar a picar a les portes dels altres hostes, que ja sóc vell per això.
Però el destí vol que aprengui a confiar que les coses surten sempre bé, al final. A punt de marxar, unes noies argentines em diuen si volia compartir cotxe per anar a un Purmamarca, un poblet de més avall amb unes roques de colors al fons. Va bé, canvi de plans.
He compartit amb elles el viatge, xerrant tota l'estona, i en arribar allà justament estava a punt de sortir una furgo cap a la Salina Grande. Elles feien un altre trajecte que jo faré demà passat, o sigui que m'he apuntat a la furgo.
Ens hem enfilat a més de quatre mil metres per un paisatge que gairebé no es pot descriure, hem vist llames amb llacets de color, tan tendres ells, amb aquella careta, i jo sabent que me n'havia menjat un parent ahirt mateix... i finalment hem arribat a una salina enorme. Al·lucinant, pensava jo, poca cosa més puc veure avui que depassi el que ja duia vist.
Error!
A la tarda hem tornat a Purmamarca. Al principi m'ha atacat la decepció de veure com les roques que té al darrera, amb la llum del sol a l'esquena, quedaven a l'ombra i havien perdut l'espectacularitat que prometien al matí. Però tenia temps abans no agafava el bus de tornada i m'he enfilat per un caminet per veure on duia. En arribar al capdamunt, m'he vist encarat en una vall... i he esclafit a riure i a plorar ( ja us ho dic que estic portant el titisme a nivells insospitats), tot al'hora. Allà estava, jo sol, davant una visió que em rebentava el cervell.

Si fos creient, em sembla que diria que aquell tros de vall l'havia fet aquell bon senyor de la barba blanca en un moment de genialitat absoluta, o bé a darrera hora del dissabte, quan ja no sh'i veia de cansament i va perdre el control de la paleta de colors geològica.
Com es poden alçar roques d'un vermell brillant enmig d'una vall d'un gris verdós gairebé marí? I unes atres, de vermelles, liles, roses, blanques, taronja i granat fosc, a franges en una mateixa formació, esquitxades de cactus enormes que allà enmig semblaven gairebé una colla de místics o ermitans atrapats per la magnitud de l'espectacle que els envoltava.
No donava l'abast i pensava que no podia ser que hagués de marxar d'aquell lloc... Però ho he hagut de fer.
Això sí, demà torno a les muntanyes. Amb unes altres argentines amb qui he fet molt bon tracte avui. O sigui que puc ser més sociable del què em penso.
I demà passat, vés a saber...
Estimats, us deixo. Ah, i sapigueu que avui, davant del que he vist, us he enyorat més que mai. Com hauria volgut que fóssiu aquí amb mi!

3 comentaris:

  1. Jo no sé els altres lectors, però jo estic amb tu quan descrius tot el que veus amb tanta vehemència. I et veig plorar i riure a l'hora, com a bon tita que ets. I m'encanta.
    I veig també a aquell senyor de la barba blanca (santa claus, oi?) que va fer el món, amb el catàleg pantone i dubtant dels colors de les roques...Continua disfrutant i explicant-nos el que veus, que ens fas viatjar lluny de la nostra rutina.
    Petons

    ResponElimina
  2. :-)
    així com escrius, el tio de barba blanca et contractarà per a fer-li promoció..!
    i gràcies per portar-nos amb tu,
    una abraçada molt gran.

    ResponElimina
  3. Lluis es Thelmas i Lluis en Argentina,,que cinematografic que hen ets,,, gracies per tot el que hens explicas ,, per que viatjar amb un corresponsal de Pau com tu,,,,petonss i escriuuu

    ResponElimina