dilluns, 21 de novembre del 2011

Buenos Aires. Això s'acaba...
Ara hauria de fer un drama literari i dir que estic amb un neguit i una cosaaa... per haver de tornar i tal, però no. Ves. Estic preparat. Això d'acabar a la gran capital els darrers cinc dies em fa fàcil el comiat i la idea que el viatge ha arribat al seu final.
De fet, jo crec que després de les meves experiències místicolacrimògenes de les muntanyes, ja vaig anar fent el camí de tornada. Allò va ser el zènit del viatge, la resta ja era un afegit, gloriós, però afegit... ves que en som, de curiosos, els humans...

Ara feia dies que no podia escriure. En trobar-me amb en Walter per anar als Esteros de Iberá, en arribar a l'hotelet vaig descobrir que allà hi havia de tot: cadiretes sota porxo per fer el bucòlic al capvespre, mentre patades d'ocellets cantaven alegrois tot al voltant, i els gripaus de pam i mig es polien amb delits les formigues i les cuques que passaven desficioses entre les potes del mobiliari de jardí; caimans als aiguamolls (els esteros són això, uns aiguamolls d'un milió i no sé quantes hectàrees de superfície); capibares pasturant arreu ( els capibares són els rosegadors més grans del món, i vénen a ser una mena de creuament entre conillet d'índies i bacó. De fet, fan cara de tenir uns pernils ben gustosos, tot i passar la major part del dia arrebossats en aigües estancades), piscina de ronyó, ideal per fer baixar els "sufocus" de la calor humida que hi regna, milions de mosquits assedegats de sang...
Però ordinador d'accés obert... no! Quin drama més dramàtic, oi? Heu tingut una punxada d'angoixa, en llegir-ho, no?
O sigui que em vaig quedar amb les ganes d'explicar-vos les sortides en llanxa que vaig fer per veure tot aquest bestiar a un pam dels morros i la càmera, i la vida de rei que duia en acabades les sortides a la piscina, i tal i Pasqual. Horrorós, ves!
I al damunt, a Buenos Aires, on hi vaig arribar dissabte al matí, després de due horetes de bus, tampoc vaig trobar locutoris oberts... en fi.

I així està la cosa... fent ciutat. Que també està bé, ho confesso, perquè aquest monstre urbà té un munt de coses per veure, totes a un colló i mig de distància, això sí, però un munt, al cap i a la fi.
Ahir diumenge, tot i les seves reticències per què sempre li semblava que no en sortiria viu, si hi anava sol, o si més no, sense la càmera ni les peles, vaig aconseguir que en Walter em dugués a Boca, el barri on hi ha el famós Caminito, el carrer de cases de colorins. Ell patia per què per arribar-hi has de creuar mig barri, que realment està molt deteriorat. Però en arribar al punt clau, et trobes tots els milers de guiris que no veies per altres parts, fent-se fotots amb paios i paies vestits de tango, i fent fotos de totes les portetes i finestretes i pijadetes de colors que hi ha per tot arreu. I jo, pos també, què coi!
Un dia de guirisme explosiu està molt bé. I després, a San Telmo, que també és un formiguer de guiris el diumenge, i s'hi poden veure algunes parelles ballant al carrer. Ahir eren dues mòmies i un mòmio, però mirats amb amor, feien el pes. De tota manera, l'espineta de vuere ballar tangos com Déu i Gardel manen, me la treuré del damunt demà, que aniré a una milonga que em va recomanar una de les dues argentines que vaig conèixer a Tilcara, la que era profe de tango i balls folclòrics ( vegeu capítols de titisme muntanyeru ), que es diu El Beso.
Un cop vist això, ja estaré del tot preparat per tornar. Amés, que tinc ganes de veure-us, què conxo!
L'únic que em dol és passar del pantaló curt amb les garretes a l'aire, al de pana...
Que dura pot arribar a ser la vida, oi?
;))

2 comentaris:

  1. Per cert, pitxa, quan és que arribes?, perquè per aquí hi ha una mica de confusao al respecte i hi ha gent que amenaça d'acampar a la T1 des de demà fins quan sigui per no perdre's l'efemèridens. Tu diràs.

    Petons

    ResponElimina
  2. Te por,dels paparratzis,i els reporters escarxofa en ma de Salvame de lux i i informe semanal ,,,segurrr!!!!!eteeeeee wellcomeeee

    ResponElimina