dissabte, 12 de novembre del 2011

Iguazú, primer dia després de la seva declaració com nova setena meravella del món. Caram, que curiós que és aixcò, no? Qantes set meravelles del món hi pot haver? Els que ho decideixen, són matemàtics quàntics o com va? O set ja no són sis més u, dos més cinc , o tres més quatre i viceversa? Jo és que com que sóc de lletres em perdo...
En fi, al gra. Què diu tota guia que s'ha de fer per anar a Iguazú? Matinar. Matinar per anar-hi ben d'hora i tenir una estona de calma davant la immensitat de l'espectacle aquàtic abans no arribin els turistes en format ramat de bens o processó de lèmmings.
O sigui que un servidor, que en essència és guiri com qualsevol altre però que va de guais aventurer, em lleov abans de les set, esmorzo en deu minuts, i a dos de vuit menys deu ja sóc en un autobuset local de color groc ( com els que fan anar els americans per dur la canalla a l'escola), amb quatre matats matiners més. Arribem a les instal·lacions d'entrada del tingladu abans no l'obrin. I comencem a fer cua. Diuen que s'ha de començar per La Garganta del Diablo, que és el més espeterrant, o sigui que jo començo a fer escalfaments per, de seguida que tingui l'entrada, córrer cap el trenet que et deixa a un quilòmetre i mig de les passeres del damunt del salt d'aigua, i un cop allà, gràcies a les cames que Déu i els steps m'han donat, fer un esprint al·lucinant per arribar-hi abans que nigú i així poder moquejar una estona, que mola mogolló. I amés, així no tallo l'essència d'aquest viatge.
La idea era bona, però no!
Resulta que mentre els quatre gilipolles que hem matinat amb la mateixa idea fem cua davant la taquilla tancada, comencen a arribar autocars de iaiones i iaions, i no tan iaiones ni tan iaions, dels que duen la samarreta per dins el pantaló curt que els fa bossa, elles amb aquelles viseretes sense gorra, de color caqui o rosa, ells amb els panxons per davant. I els molt mamons/mamones passen directament dins el recinte, seguint uns guies i unes guies trempadíssims que van fent crits mentre alcen un paraigua de colors amunt, i col·lapsen el putu trenet abans cap de nosaltres tingui cap oportunitat d'arribar-hi!
Com que el següent putu trenet no passa fins després de mitja hora, un servidor, cagant-se en tot, comença a caminar els cinc quilòmetres del recorregut a peu, seguit per quatre xavalins la mar de guais, del Canadà i d'Itàlia. Al llarg del recorregut anem pensant com fer descarrilar el tren per què no arribin més iaions ni iaiones al nostre paradís d'aigua mística.
Com que no trobem la manera, en arribar a la susuditxa Garganta, ja hi ha l'equivalent a dos trenets: 600 persones! Iguazú era una maleïda rambla!
O sigui que jo, que anava preparat pels mocs, el camal pixat i la tova, m'he vist amb el gossoenunposso, provant d'apropar-me a la barana, entre foto i foto de paio davant l'aigua, paia davant l'aigua, parelleta davant l'aigua, personal del parc enfilat en escaletes plegables fent fotos de pago de paia davant l'aigua, paio davant l'aigua, parelleta davant l'aigua!
I per si no era prou l'aburramenta de tots plegats allà enimg, vaig i em fixo que just en una cassoleta d'aigua damunt del salt... monedes de peso! Però a veure, que no era a Roma, a la Fontana di Trevi, que es feia allò de la monedeta dels pebrots?
Que no estàvem en un parc natural amb avisos de no alimentar els micos ni els coatins? I va la gent i fot monedes a l'aigua, per alimentar de metalls els peixets?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada