Hola a tothom de nou.
Com que estic en un locutori amb uns ordinadors de misèria que es pengen cada dos per tres i porto més de mitja hora barallant-me per llegir quatre mails, seré molt breu, que em fa por que la cosa es talli de cop i volta.
En resposta al comentario maliciós de mon germà gran, confirmo que el dia d'arribada és el dijous, en principi cap a dos de cinc de la tarda ( fruit de la combinatòria de més de dotze hores de vol i el canvi horari), això si ho volen Déumostrosinyó, Aerolíneas Argentinas ( famosa pels endarreriments en les sortides) i el famós volcà xilè, si no resulta que torna a deixar anar una mica de cendra de no res i bloqueja l'espai aeri, amb la qual cosa pot provocar endarreriments o cancel·lacions, fins i tot.
Si fos el cas, ja us avisaré, evidentment, que no vull que hagueu de passar la nit a la T1!
Petons i fins ja!

Buenos Aires. Això s'acaba...
Ara hauria de fer un drama literari i dir que estic amb un neguit i una cosaaa... per haver de tornar i tal, però no. Ves. Estic preparat. Això d'acabar a la gran capital els darrers cinc dies em fa fàcil el comiat i la idea que el viatge ha arribat al seu final.
De fet, jo crec que després de les meves experiències místicolacrimògenes de les muntanyes, ja vaig anar fent el camí de tornada. Allò va ser el zènit del viatge, la resta ja era un afegit, gloriós, però afegit... ves que en som, de curiosos, els humans...

Ara feia dies que no podia escriure. En trobar-me amb en Walter per anar als Esteros de Iberá, en arribar a l'hotelet vaig descobrir que allà hi havia de tot: cadiretes sota porxo per fer el bucòlic al capvespre, mentre patades d'ocellets cantaven alegrois tot al voltant, i els gripaus de pam i mig es polien amb delits les formigues i les cuques que passaven desficioses entre les potes del mobiliari de jardí; caimans als aiguamolls (els esteros són això, uns aiguamolls d'un milió i no sé quantes hectàrees de superfície); capibares pasturant arreu ( els capibares són els rosegadors més grans del món, i vénen a ser una mena de creuament entre conillet d'índies i bacó. De fet, fan cara de tenir uns pernils ben gustosos, tot i passar la major part del dia arrebossats en aigües estancades), piscina de ronyó, ideal per fer baixar els "sufocus" de la calor humida que hi regna, milions de mosquits assedegats de sang...
Però ordinador d'accés obert... no! Quin drama més dramàtic, oi? Heu tingut una punxada d'angoixa, en llegir-ho, no?
O sigui que em vaig quedar amb les ganes d'explicar-vos les sortides en llanxa que vaig fer per veure tot aquest bestiar a un pam dels morros i la càmera, i la vida de rei que duia en acabades les sortides a la piscina, i tal i Pasqual. Horrorós, ves!
I al damunt, a Buenos Aires, on hi vaig arribar dissabte al matí, després de due horetes de bus, tampoc vaig trobar locutoris oberts... en fi.

I així està la cosa... fent ciutat. Que també està bé, ho confesso, perquè aquest monstre urbà té un munt de coses per veure, totes a un colló i mig de distància, això sí, però un munt, al cap i a la fi.
Ahir diumenge, tot i les seves reticències per què sempre li semblava que no en sortiria viu, si hi anava sol, o si més no, sense la càmera ni les peles, vaig aconseguir que en Walter em dugués a Boca, el barri on hi ha el famós Caminito, el carrer de cases de colorins. Ell patia per què per arribar-hi has de creuar mig barri, que realment està molt deteriorat. Però en arribar al punt clau, et trobes tots els milers de guiris que no veies per altres parts, fent-se fotots amb paios i paies vestits de tango, i fent fotos de totes les portetes i finestretes i pijadetes de colors que hi ha per tot arreu. I jo, pos també, què coi!
Un dia de guirisme explosiu està molt bé. I després, a San Telmo, que també és un formiguer de guiris el diumenge, i s'hi poden veure algunes parelles ballant al carrer. Ahir eren dues mòmies i un mòmio, però mirats amb amor, feien el pes. De tota manera, l'espineta de vuere ballar tangos com Déu i Gardel manen, me la treuré del damunt demà, que aniré a una milonga que em va recomanar una de les dues argentines que vaig conèixer a Tilcara, la que era profe de tango i balls folclòrics ( vegeu capítols de titisme muntanyeru ), que es diu El Beso.
Un cop vist això, ja estaré del tot preparat per tornar. Amés, que tinc ganes de veure-us, què conxo!
L'únic que em dol és passar del pantaló curt amb les garretes a l'aire, al de pana...
Que dura pot arribar a ser la vida, oi?
;))

Nois i noies, noies i nois, potser aquestes seran les darreres imatges que podré penjar. Costa un munt descarregar-les de la càmara, i posar-les al bloc un munt i mig. Amés, demà de matinada marxo cap a Esteros de Iberá, per trobar-hi en Walter, i com que amb ell tot són sortides exhaustives de matí a vespre, ja veurem en quin estat de catatonisme acabo per fer aquesta mena de manualitats.
En fi, al gra:
Les dues primeres són d'un dels turons o com se'n diguin d'aquestes formacions rocalloses ( de fet, turons segur que no, per què de rodonets i suaus no en són pas... Pere, socors!), i de la serra acolorida que us deia que va provocar la lloreramàximaadatad'avui!
Després, un grupet de guiris dels que em vaig fer amiguet a Salta, a l'hostal, i amb els que vaig passar un dia la mar d'estupendifantabulós per la ciutat, comprovant que si m'hi poso puc ser un viatger enrolled com cal. Va durar un dia, però. Al següent, a Puerto Iguazú ( a Salta només hi feia "transbordu") ja vaig tornar a ser el ranci de sempre.
I les darreres, evidentment, a les cataractes. No s'hi veu gent per què jo, per eliminar-los del mig de la foto, m'amorrava a les baranes deixant penjar el meu cos al buit en un acte de temeritat sense precedents. De fet, si hagués fet un videiu s'haurien sentit els xiscles de terror del personal en diferents idiomes de veure'm penjant a dos mil metres d'alçada ( o més, en ténen les cataractes aquestes!), aguantat amb una sola mà, enfocant i apretant el botonet de la màquina amb l'altra, i renegant contra tots ells en català, que per sort no n'hi havia més i no m'entenien, carregat d'odi com estava...
Ui... em smebla que les sis hores de bus que m'he fet avui m'han alterat lleugerament... Marxo a fer un tomb, a veure si torno en mi.
Petons!

Ah, allò de per sort ha començat a ploure no era per què m'agradi mullar-me com un peix. És que la gent ha marxat! I hi ha hagut pau! I he pogut tornar als salts i contemplar-los només amb una dotzeneta de persones més! Iúju!

Ha estat una visió tan estremidora, que tot i els falciots de les cataractes, uns ocellets mig penjats que, literalment, es pengen de les roques de darrera l'aigua que cau per fer-hi fins i tot el niu!, he decidit fer un esprint i fugir d'allà. Aniré al camí que passa per sota els salts d'aigua, que com que és llarg hi haurà menys gent, pensava jo amb un bri d'esperança.... Doncs no! El trenet de tornada a la base des d'on comença aquell altre camí també era ple!
O sigui que torna a fer els cinc quilòmetres de tornada. I al damunt, per comprovar que tot el parc era un formiguer, no només la Garganta del Diablo! Gent per baix, pels costats, per dalt, posant-se sota l'aigua perquè mola molt mullar-se amb aigua de cataracta, com si no s'hi pixéssin els jaguars i els coatins i els micos a la part alta del riu, colla de capullos! Axí els caigués un cagalló de tapir a la closca, ostimaneta!
I amés, unes llanxes súperxaxis portant a la gent des del riu a sota els salts d'aigua.
En fi.... Iguazú és espeterrant, sens dubte. Però és talment un parc temàtic. Súperguais, però un parc temàtic.
Per sort, ha començat a ploure a bots i barrals, i jo he trobat un caminet ( quatre quilometrets més de no res) per fer amb calma, entre xiscles d'ocellots, papallones d'ensueny que se'm posaven pel damunt ( i això que duia Relec. De fet, els mosquits també se'm posaven al damunt, tot i el Relec) formigues descomunals i alguna ratota grossa sense cua (Agutins, en diuen) que creuava pel davant meu com si no hi fos. Ah, i un armadillo! Això sí, jo volia veure un jaguar i un tapir, i ni l'un ni l'altre, tu! I mira que estava preparat per aguantar-los la mirada, sobretot al jaguar, per ensenyar-li qui manava en aquell tros de selva... Però res.
En fi.
Demà, cap a San Ignacio, a veure el que queda de les missions jesuítiques, aquelles de la peli del Jeremy Irons i en Robert de Niro i una mica més de selva. Potser tinc sort i puc desafiar un jaguar!
Ah, per cert, per molt que paguis un plus a l'entrada del parc, no fan caure ningú lligat a una creu cataractes avall, com a La Misión.
Un frustre!

Iguazú, primer dia després de la seva declaració com nova setena meravella del món. Caram, que curiós que és aixcò, no? Qantes set meravelles del món hi pot haver? Els que ho decideixen, són matemàtics quàntics o com va? O set ja no són sis més u, dos més cinc , o tres més quatre i viceversa? Jo és que com que sóc de lletres em perdo...
En fi, al gra. Què diu tota guia que s'ha de fer per anar a Iguazú? Matinar. Matinar per anar-hi ben d'hora i tenir una estona de calma davant la immensitat de l'espectacle aquàtic abans no arribin els turistes en format ramat de bens o processó de lèmmings.
O sigui que un servidor, que en essència és guiri com qualsevol altre però que va de guais aventurer, em lleov abans de les set, esmorzo en deu minuts, i a dos de vuit menys deu ja sóc en un autobuset local de color groc ( com els que fan anar els americans per dur la canalla a l'escola), amb quatre matats matiners més. Arribem a les instal·lacions d'entrada del tingladu abans no l'obrin. I comencem a fer cua. Diuen que s'ha de començar per La Garganta del Diablo, que és el més espeterrant, o sigui que jo començo a fer escalfaments per, de seguida que tingui l'entrada, córrer cap el trenet que et deixa a un quilòmetre i mig de les passeres del damunt del salt d'aigua, i un cop allà, gràcies a les cames que Déu i els steps m'han donat, fer un esprint al·lucinant per arribar-hi abans que nigú i així poder moquejar una estona, que mola mogolló. I amés, així no tallo l'essència d'aquest viatge.
La idea era bona, però no!
Resulta que mentre els quatre gilipolles que hem matinat amb la mateixa idea fem cua davant la taquilla tancada, comencen a arribar autocars de iaiones i iaions, i no tan iaiones ni tan iaions, dels que duen la samarreta per dins el pantaló curt que els fa bossa, elles amb aquelles viseretes sense gorra, de color caqui o rosa, ells amb els panxons per davant. I els molt mamons/mamones passen directament dins el recinte, seguint uns guies i unes guies trempadíssims que van fent crits mentre alcen un paraigua de colors amunt, i col·lapsen el putu trenet abans cap de nosaltres tingui cap oportunitat d'arribar-hi!
Com que el següent putu trenet no passa fins després de mitja hora, un servidor, cagant-se en tot, comença a caminar els cinc quilòmetres del recorregut a peu, seguit per quatre xavalins la mar de guais, del Canadà i d'Itàlia. Al llarg del recorregut anem pensant com fer descarrilar el tren per què no arribin més iaions ni iaiones al nostre paradís d'aigua mística.
Com que no trobem la manera, en arribar a la susuditxa Garganta, ja hi ha l'equivalent a dos trenets: 600 persones! Iguazú era una maleïda rambla!
O sigui que jo, que anava preparat pels mocs, el camal pixat i la tova, m'he vist amb el gossoenunposso, provant d'apropar-me a la barana, entre foto i foto de paio davant l'aigua, paia davant l'aigua, parelleta davant l'aigua, personal del parc enfilat en escaletes plegables fent fotos de pago de paia davant l'aigua, paio davant l'aigua, parelleta davant l'aigua!
I per si no era prou l'aburramenta de tots plegats allà enimg, vaig i em fixo que just en una cassoleta d'aigua damunt del salt... monedes de peso! Però a veure, que no era a Roma, a la Fontana di Trevi, que es feia allò de la monedeta dels pebrots?
Que no estàvem en un parc natural amb avisos de no alimentar els micos ni els coatins? I va la gent i fot monedes a l'aigua, per alimentar de metalls els peixets?

Ostres, nens i nenes, quin merder que hi ha aquí ara mateix. Deu ser cosa de la numeració aquesta pseudocòsmicatocacollons de passar pel dia 11-11-11, però el volcà xilè ha tornat a fer de les seves i els vols a BUenos Aires s'han cancel·lat, i el meu a Iguazú de moment porta un retard de tres hores, i espero que no quedi cancel·lat, tampoc.
De fet, jo pensava aprofitar i escriure una estona per aquests verals, però com que veig que s'està muntant un merder de caldeu per accedir a internet i poder fer telefonades diverses per cancel·lacions, endarreriments i demés... ho tallo ja, que és lleig bloquejar un ordinador.
Un petonàs i us escric de seguida que pugui.

Com hauria volgut que fóssiu amb mi, avui!

Com us he dit abans al matí, he canviat de plans per poder veure El Hornocal, a Humahuaca. De tota manera, em notava ansiós, pensant que això meu era ja de fixació malaltissa: despertar-me de mal humor per què no ho havia pogut veure ahir perquè se suposava que havia d'estar núvol tota la tarda i els colors no es veuen a l'ombra, ja veus, unes roques acolorides més, tira avall, coi de burro, que després hi aniràs i serà una decepció i, amés, tota l'estona mirant el cel vigilant l'evolució de les nuvolades, pots comptar, al final, per capullo, es taparà de nou i hauràs perdut un dia en alguna altra banda que potser era molt més millor. Vaja, que fins he arribat tens a Humahuaca on havia d'agafar un remis, que en diuen aquí, que és una forma alternativa de taxi, que amb sort pots compartir amb altra gent i repartir despeses. No he trobat ningú i tant m'ha fotut, hi vaig sol, què coi, em trec l'espina del damunt i a fer punyetes.

El trajecte, gairebé una hora, i jo pensant que segur que era massa d'hora, que els colors quedaran petats, que hauria pogut anar-hi més tard... el cotxe agafa un revolt i la serralada de colors se'ns obre al davant. Surto del cotxe, el noi que conduia em deixa sol, baixo una mica el pendent del turó que fa de mirador, i m'assec en un roc. No he pogut parar de plorar durant la mitja hora que ens hem quedat allà, que és l'estona establerta pel preu del viatge. Això d'avui ha estat el súmmum del rebentar-me els esquemes. Ja no sé si sóc jo que supero tots els límits de titisme tou imaginables, o si això ho deu experimentar tothom que hi va. Tant és, firmo ja per seguir experimentant aquesta mena de màgia!

Volia passar per l'hostal, dutxar-me per treure'm el dit de pols que em cobreix (el camí era de terra) i baixar al locutori i penjar alguna foto, però necessitava escriure-us ara que encara, quatre hores després, i just acabat d'arribar al poble en bus, tinc la gola feta un nus.

Com hauria volgut que fóssiu amb mi, avui!

A veure, a veure, què coi està passant? Què són aquests comentaris tan plens de maldat sobre la meva línia? Serà possible, colla de malxinats/malxinades!!!
En fi, com que estic de bones, faré com si no hagués llegit res.
Ara mateix marxo a agafar un bus per anar a veure les darreres bogeries cromàtiques de la zona, abans de deixar aquestes muntanyes per anar a la ciutat de Salta, des d'on aniré a Iguazú.
De fet, ja hauria d'haver-hi anat, però com que això d'aquí dalt m'ha xuclat mitja ànima, he decidit allargar la cosa en un rampell d'espontanitat.
Fins la del hostal es petava de riure abans, mentre esmorzava, quan li he dit de quedar-me una altra nit.
Doncs res, aquest cop el missatget és curt, que faré tard.
Ah, un aclariment per la senyoreta Canals: els llames, tot i que de posat una mica gili, no poden posar-se guarniments per qüestions estètiques. Els seus unglots no van bé per fer llaçades. O sigui que em sap greu decebre't: és la identificació pels ramats. Ja veieu que qui sí que té temps per cucades són els propietaris de llames.
Àpalins, petons a cabaços!
Fins de seguida!
Lluís

Estret de Magallanes!

D'això... com dir-ho... a veure... sóc un tita. Sí, és així mateix, sóc un tita i un lloreres. De més de quaranta, però un lloreres. És que no hi ha dia que no deixi anar llàgrimes per aquests móns de Déu, casu'm l'olla!
Però és que això no té nom. És un deliri constant, de vegades penso que és un país que sembla pensat per fer parar boja la gent. Hi ha llocs extraordinaris a tot arreu del món, començant per casa nostra, evidentment, però és que jo hi ha moments que simplement no sóc capaç d'assimilar el que veig, i suposo que això és el que em fa plorar. Quedo col·lapsat literalment. Ras i curt.
Avui el dia havia començat fatal, jo amb una mena d'estat de canguelis pujat de to. Després d'esmorzar sol a l'hostal, se m'acut de preguntar-li al fill dels que el porten quatre indicacions. Me n'ha donat tantes, m'ha dit tants llocs per veure que jo només pensava que no tenia ni el temps ni l'energia per fer-ho. Sobretot perquè per fer qualsevol cosa m'aconsellava ajuntar-me amb altra gent, que aquí les coses es fan així, que preguntes durant l'esmorzar i algú surt segur, que si has de pagar algú que et portio als llocs a tu sol quedes pelat en dos dies.
O sigui que ja tenia coll avall passar el dia pels voltants immediats del poble, maleïnt-me per ranci, que no pensava anar a picar a les portes dels altres hostes, que ja sóc vell per això.
Però el destí vol que aprengui a confiar que les coses surten sempre bé, al final. A punt de marxar, unes noies argentines em diuen si volia compartir cotxe per anar a un Purmamarca, un poblet de més avall amb unes roques de colors al fons. Va bé, canvi de plans.
He compartit amb elles el viatge, xerrant tota l'estona, i en arribar allà justament estava a punt de sortir una furgo cap a la Salina Grande. Elles feien un altre trajecte que jo faré demà passat, o sigui que m'he apuntat a la furgo.
Ens hem enfilat a més de quatre mil metres per un paisatge que gairebé no es pot descriure, hem vist llames amb llacets de color, tan tendres ells, amb aquella careta, i jo sabent que me n'havia menjat un parent ahirt mateix... i finalment hem arribat a una salina enorme. Al·lucinant, pensava jo, poca cosa més puc veure avui que depassi el que ja duia vist.
Error!
A la tarda hem tornat a Purmamarca. Al principi m'ha atacat la decepció de veure com les roques que té al darrera, amb la llum del sol a l'esquena, quedaven a l'ombra i havien perdut l'espectacularitat que prometien al matí. Però tenia temps abans no agafava el bus de tornada i m'he enfilat per un caminet per veure on duia. En arribar al capdamunt, m'he vist encarat en una vall... i he esclafit a riure i a plorar ( ja us ho dic que estic portant el titisme a nivells insospitats), tot al'hora. Allà estava, jo sol, davant una visió que em rebentava el cervell.

Si fos creient, em sembla que diria que aquell tros de vall l'havia fet aquell bon senyor de la barba blanca en un moment de genialitat absoluta, o bé a darrera hora del dissabte, quan ja no sh'i veia de cansament i va perdre el control de la paleta de colors geològica.
Com es poden alçar roques d'un vermell brillant enmig d'una vall d'un gris verdós gairebé marí? I unes atres, de vermelles, liles, roses, blanques, taronja i granat fosc, a franges en una mateixa formació, esquitxades de cactus enormes que allà enmig semblaven gairebé una colla de místics o ermitans atrapats per la magnitud de l'espectacle que els envoltava.
No donava l'abast i pensava que no podia ser que hagués de marxar d'aquell lloc... Però ho he hagut de fer.
Això sí, demà torno a les muntanyes. Amb unes altres argentines amb qui he fet molt bon tracte avui. O sigui que puc ser més sociable del què em penso.
I demà passat, vés a saber...
Estimats, us deixo. Ah, i sapigueu que avui, davant del que he vist, us he enyorat més que mai. Com hauria volgut que fóssiu aquí amb mi!

Gent, estic matat!
Tinc mal de cap, les parpelles i el cul em pesen, i m'adormo per tot arreu. Tranquils, no estic drogat. Aquest és l'estat en què et deixa (almenys a mi) un viatge de 24 horetes de no res en autobús per anar de Buenos Aires, que vaig deixar ahir a les deu del matí, a Tilkara, un poblet a la banda nord-oest del país, on he arribat a les deu del matí, també. Ja ho ténen això, els viatges de 24 hores, que arribes a la mateixa hora què marxaves, però un dia després. Guais, no? Eo... us juro que no estic drogat... a no ser que m'hagin posat alguna cosa a la Coca-cola del dinar, amb què he acompanyat el meu primer tros de llama! Sí, què passa, són molt guais i tot el que vulgueu, els llames però que potser no son com ovellotes grosses? I que no ens mengem les ovellotes? I els seus cabridets? Docs ja està, jo menjo llama! I penso repetir, està boníssim, escolta, tu!
Doncs això, que finalment he viscut la gloriosa experiència d'un viatge de collons per carretera. Ja n'havia fet de deu hores, per passar de Xile a Tierra de Fuego (vegeu capítol no sé quin número, però el que parla del pas de l'estret de Magallanes i tal ), però res a veure, no hi ha color. Per començar, aquesta vegada he tingut el plaer indescriptible d'empassar-me visualment o auditiva ( era impossible ignorar-ho donat el volum immensament generós que fan anar) sis pel·lícules, SIS!, d'acció, oscilant entre les de marines macarres que pelen tot Déu per salvar la seva xati, fent volar pels aires la meitat dels Estats Units ( proveu, feu un esforç, d'imaginar la sorollada de les explosions descomunals, aquelles que es produeixen amb els cotxes americans, que sempre sembla que vagin carregats amb unes quantes tones d'explosius nuclears), el "simpàtic" del Jackie Chan ( amb les seves explosions pertinents), i d'altres joies de la producció audiovisual americana. Tot això entre les onze del matí i la mitja nit. I per si no fos poc, de tant en tant, algun usuari que devia trobar que s'angoixava pels pocs decibels ambientals, ens regalava amb la seva música llatinahorterasalsitxera, sense posar-se els auriculars, de manera que mitja amèrica del nord volava pels aires a ritme de reggeton. Gloriós, simplement gloriós.
I enmig de tot aquest merder, jo posant-me gili provant de llegir Rayuela, del Cortázar.... immillorable. De fet, he de confessar que n'estic fins les tetes, que diria ma mare, de la novel·la aquesta i amb el risc de quedar com un ignorant catedralici, em sembla que l'abandonaré a l'hostal avui mateix, i n'agafaré un de senzillet, encara que sigui de la iaia de la Lady Di, la Bárbara Cartland! No es poden llegir reflexions metafísique en un bus! Ni en una hamaca...
Per què hi ha hamaques, a l'alberg on m'he instal·lat! I hi fa caloreta! I hi canten els ocellets, perquè està a la quinta punyeta enfilat al capdamunt del poble aquest, que combina a parts iguals, encant i polseguera.
Això sí, pel poc que he vist dels encontorns des del bus ( coi, quin vocabulari que tinc, de vegades, hasta em foto por i tot), promet ser dels que et tallen la respiració. Les muntanyes tenen unes formes i uns vanvis de colors, que semblen el fruit d'un escenògraf mig boig.
Ja us ho contaré. Avui no hi aniré, a voltar gaire, perquè no m'aguanto dret.
Però vaja, em queden dues setmanes per endavant per patejar aquesta banda nord i les cascades d'Yguazú, abans no em trobi de nou en Walter per anar als aiguamolls dels Esteros de Yberá.
Quin vertígen, tant de temps sol... glups!