dilluns, 24 d’octubre de 2011

Estimats i estimades, estimades i estimats.

Avui ha estat un dia de cagà's! De cagà's.

Sí, aquests també us els explico, que així em desfogo. Tenia una excursió al Parc Nacional Torres del Payne, que són unes roques mogollódegrans i altes i de tot. I al costat, enganxades al mateix tros de muntanya, Los cuernos del Payne, que són unes altres roques gairebé diria que més mogollódegrans i imponents. I tot plegat amanit amb ramats i ramats de guanacos per tot arreu. Pels ignorants en aquestes qüestions, que sou molts, que sapigueu que els guanacos són així com llames però en més fi. Escupen igual, però amb elegància.
I per rematar la cosa, final de traca amb visita a un llac que al seu extrem hi té el front d'un glaciar. A la vora del llac mateix, tocant a la sorra, un iceberg de color blau pasta de dents blava.
En fi, objectivament, tot estupendu i tal. Pos no! Pos no! I per què, us preguntareu desficiosos.
Oi que sí, que us ho pregunteu desficiosos?
Doncs per què gairebé to, gairebé TOT, ens l'hem empassat dins una furgo molt moderna i molt tot, pero una furgo al cap i a la fi. I com una colla de borregos, fent fotos a les parades senyalitzades per als borregos de les furgos. En fi, que la imatge que m'estava jo construïnt de mi mateix amb molt d'esforç, de viatger rollo HombreCamel, a la merda sandunguera.
En tornar al poble estava d'un depre...
Sort que sempre hi ha alguna cosa que si més no una mica, t'ajuda a tirar endavant i veure-hi amb perspectiva. I la cosa ha estat el sopar en un restaurant que m''havia recomanat la noia de l'alberg: Los Pioneros. Justa davant el port. Súper íntim: El senyor octogenari que m'ha servit un Pejerey a la brasa, en Demis Rusos i jo. Triquitriquitriquitriquitriquimonamúr, triquitriquitriquitríííííííí... fabulós. He escoltat mitja discografia. Quin paio gloriós, en Demis. I quin vibratto. I quines lletres...
Vaja, que he somrigut de nou i he tornat a l'alberg pensant que ves a saber què em depararà el destí demà, que marxo de nou, cap a Punta Arenas, d'on passaré a Tierra de Fuego demà passat.
Però per què preveure, si les sorpreses sempre ho superen tot!
I love you, Demis!
I a tots vosaltres també!

3 comentaris:

  1. ¿Estooooooooooooo, te metiron como a un polllo en una jaula?el pobreeet, no parles de olors ni sorolls del lloc jejeje pudem imaginar,, jajaja ¿et pensaves, que seria un viaje personalisado? has vist llamas ,, i no has llamado,,,,, va una llama i truca al Dalai ,, ¿esteee esta Dalai?aqui laaaaama, es dolent ho se es de uns anuncis de youtube de una compañia telefonica ,, uns muppets graciosos,,,llama la llama , i per afvor , Demis hummmm chikichiki mounoremour,, segur que escoltaras a tierra del fuego a SONIA I SELENA ,, ho veig,, guapo disfruta molt i explicans , moltes coses desde la ciutat que et trobe a faltar una mica molt
    Joan petons

    ResponElimina
  2. Oooooh! Quanta info! No m'en sé "avenir"!!!
    Que fantabulós sona tot... i coneixent-te, t'hi veig perfectament en cada anècdota que expliques. Jo sí que t'imagino en format home-càmel, tranquil. Fins i tot dins d'una furgo.Quin passe de fotillos ens espera... en privat, m'imagino, perquè si passa com amb les de la Índia...
    Aprofita cada segon de vida per allí, que el temps passa votant.
    Petons.

    ResponElimina
  3. ai, però què divertit..! m'encanta que estiguis parlant de llocs que conec, que estiguis a puerto natales (on el vent pot arribar a més de 150 km/h..!!!), que vagis a punta arenas... que la teva mirada es perdi entre muntanyes, llacs.. que cada dia vegis (i ens recordis, en aquest blog) que el món és tan, tan gran...
    una abraçada, i no esperis més a la primavera: és això que veus! (allà només el mig de l'estiu és com la primavera d'aquí..)
    petons!!
    p.

    pd. la teva comparació entre guanacos i llamas és claríssima!

    ResponElimina