diumenge, 30 d’octubre de 2011

Xics i xiques, xiques i xics... la Patagònia s'acaba... buàààààààà!!!! Ara que m'havia acostumat a fred i a la plugeta diaris, a les muntanyes nevades arran de mar, als corbs marins i als noms de lloc dels que fan sentir aventurer!! I ara què? Al nord? A passar calor? A fer bronzo? Quin drama!! oi?
En fi, estic a punt d'envolar-me per tornar a Buenos Aires. El paio que porta l'hostal on m'estic aquí a Ushuaia m'ha deixat fer anar el seu ordinador personal per poder-vos escriure. A Tolhuin no vaig poder perquè estava envoltat d'adolescents pollosos (és un fenòmen superinteressant, els adolescents fan la mateixa mania a tot arreu!!) que em feien pressió psicològica per què els deixés lliure l'ordinador del locutori. I aquí a Ushuaia ja ho havia provat amb aquest ordinador mateix, però és molt complicat. I és que ningú li ha explicat a aquest bon home ( advocat i parent del creador de Mafalda, per cert) que hi ha una cosa que es diu no atacar les tecles com qui esclafa anous amb una pedra ( jo sóc un tita, al seu costat, i sembla que escrigui amb una Olivetti de les de quan anavem a l'insti), que llavors queden encallades i perds mig matí corregint lletres absents, i una altra de més important, que es diu drapdelapols. Sabeu aquells teclats que en origen devien ser blancs i suaus però que a base de deixar-hi la suor dels ditets en combinació amb la pols de dècades es tornen de color de rata i fins i tot aspres al tacte? I que foten la mateixa mania que una tassa de vàter de bar de carretera?
Pos això va dificultar que us esrivís... a banda que el dia que vaig estar a Tolhuin vaig acabar tan creuat que tampoc era el millor, que sé que patiu.
I és que també ho té, això, viatjar sol: que tant m'agafen rampells pseudomístics de què bella és la vida i que guais que sóc, i que fabulosa aquesta immensitat deshabitada, i quin pardalet tan simpàtic que m'observa des d'una branqueta aran del camí, com m'ataca la penapenitapena de què hi foto jo aquí sol com un mussol capullo, quin dia gris de merda, i quin fàstic de camí polsós, total per vorejar un llac enorme, envoltat d'ocellets de merda que ni es deixen fotografiar com Déu mana!

2 comentaris:

  1. Hola tiparraco!! moltes aventures, com mola!! Ting moltes ganes de vere't, i fer-nos un cafetó de bon matí, i que m' espliquis encara més coses... i jo com no, foten analisis cada dos per tres, sense deixar-te acabar!! :)

    Una abraçada Lluiset!

    ResponElimina
  2. No habia llegit fins al final!! De penapenitapena res xato!! que aquí, si que estem de PENAPENITAPENA, currant... no et fot!! jajajajaj...

    Vinga!! que aixo ja ho te la vida!! Serà que estas viu?? Al.leluiaaaaaaa....

    Un petonàs!!

    ResponElimina