dimarts, 25 d’octubre de 2011

Ai, nois i noies, noies i nois, qué us deia del destí? Del destí o de la volubilitat de l'ánima humana... Avui ha estat un dia gloriós! I aixó que arrencava amb un trajecte de tres hores llargues de bus cap al sud...
Peró és clar, com no m'ha de canviar l'humor si tot just comenssar (comproveu que de cop i volta estic davant un ordinador que no té accents oberts ni sé trencada. Fins ara els tenia per la fabulosa coincidéncia que els ordinadors argentins tenien el teclat preparat pel brasileny, que té algunes glorioses característiques d'aquesta nostra estimadíssima llengua gloriosa) el trajecte, no van i em posen una peli per passar l'estona? És clar, com que l'SGAE no arriba a aquests verals, els busos encara poden passar pinícules! Tot i que, ara que hi penso, potser ha estat per escapar d'alguna agéncia de drets de reproducció que l'esmentat flim, la tercera entrega de Les Cróniques de Narnya (péssima, per cert), estava doblat al portugués i subtitulat en anglés!! Que no és per vessar llágrimes d'emoció?
Ho confesso, ho he fet. Ho he tornat a fer... He moquejat mig trajecte i l'altre mig he tingut un nus al coll i aquella coissor dels ulls plorosos i les parpelles infladetes que tan omple l'esperit quan és de joia.
Valens, valens, no ha estat per la peli. Ha estat pel recorregut, per l'horitzó que no s'abarca mai, pels núvols immensos, baixos, en canvi constant de color i forma; pel mar sempre arrissat que es veu quan arribes a Puerto Natales per causa d'un vent que no para mai; pels ñandús pasturant al costat de les ovelles merines ( ñandús, ignorantets meus, son els estrussos locals. Més menuts i marronets, peró. Pero ballen igual de bé La dansa de les hores. I les ovelles merines son les que van arrasar Australia en el seu moment, i aquest continent en el seu altre. Pero són tan mones, tan rodonetes, i amb aquells tirabuixons a banda i banda del cap, com la Infanta Margarita!); pels gauchos que munten solitaris enmig de tot plegat, amb plena consciéncia de l'estampa d'anunci de Marlboro que protagonitzen.
I jo, per acabar-ho de fer més plástic, tot plegat, me poso els auriculars. I, amb una necessitat primordial de revertir el to grotesc del sopar amb en Demis Rusos de fons ( i no us ho havia dit, pero el dia anterior va ser amb I dreamed a dream de Les Miserábles i Hijo de la luna , de Mecano, entre altres, interpretat amb flauta de Pan!!!), que no vaig jo i em poso regiu amb uns motets barrocs i el Réquiem de Mozart? Collons, quins farts de plorar! I quin gust!!

3 comentaris:

  1. Ooooooh, doncs sí que fas ràbia, sí! Passejant-te com aquell que res per aquests llocs que el comú dels mortals només veiem en postal, amb el privilegi de mirar i fer fotos (i potser fins i tot acaronar?) a animalons que només surten a la 2 i al nacional geogràfic.... grrrr.... i fent estampes, a més, palplantant la teva figura al damunt d'un glaciar d'un blau... com ho dius? pasta de dents. I ets allà de debò, sense fotoshop!
    I saps que és el que em fa més ràbia? Que a sobre ets sensible i fins i tot, culminant-ho d'una manera gairbé wagneriana... vas i plores! És que ho tens tot, tio. (I això que no he esmentat les altres gràcies més conegudes pel vulgo com jo que desenvolupes com aquell que res quan ets aquí).
    D'això... t'anava a dir... cuida't i torna aviat sà i estalvi, però em penso que és perquè vull que paris de fer coses que em queden tan lluny... mesquineses de l'ànima humana. Au, vinga, canvio la frase i et dic: PASSAT-HO BÉ. NANO!!!!
    Un petó ben gros.

    ResponElimina