divendres, 21 d’octubre de 2011

Xics i xiques, és que tot plegat és tan acojonante que no sé per on tirar...
I ara em poso seriós: és cert, cada cosa que veig és tan desmesurada que sovint em queda el cap literalment col·lapsat i sóc incapaç de posar paraules a res.
U de les llàgrimes és cert, per exemple. Sé que tinc tirada a la narració melodramàtica per allò de mantenir l'interès de l'audiència, però us ben juro que això que us dic és veritat de la bona: quan ja duia quatre dies per aquí, un parell a Buenos Aires (de la qual encara no n'he vist massa cosa, o si, però tan a tota castanya que no tinc una visió clara de com és, a banda d'immensament immensa i atabaladora), i un altre parell a la banda costanera de la Patagònia (prop de la Península Valdés, on es poden observar els animals marins que us deia a dos pams del nas, cosa que fa que si no vaig deixar la tova a les calces és només per què està totalment prohibit deixar residus als parcs naturals), vam volar novament cap a la banda interior del territori, la dels Andes.
A l'aeroport ens recull una furgo superchachi, amb caramelets i xiclets per passar l'estona, i ens du a l'EOLO, una casa "rollo" Baronessa Blixen però a l'estil argentí, que, no us ho perdeu, pertany al circuit aquest del Relais & Chateau (RELAIS & CHATEAU!!!! el no va más, lo más plus, u que mai més a la vida podré trepitjar!!!), i que per fer-ho encara més millor, teniem de gratis pels contactes del Walter.
La casa en qüestió està enfilada a la falda d'un turó que mira a una vall envoltada de muntanyes mig nevades, que de tant immensa, no es pot abarcar d'una sola mirada, ni de dues ni de tres. S'ha de fer per parts, com gairebé tot en aquest país desmesurat. I per acabar-ho de fer pel·liculeru, ens reben uns quants cóndors fent cercles tant a la vora que a ull nu se'ls veia la cresta i el collar blanc.
No ho vaig poder aguantar: em vaig posar a plorar. Com diuen els argentins, i almenys en aquest cas no exageren, algunes parts del seu país "te quiebran la cabessa". L'espectacle és tan immens que és com si el cap no ho pogués assumir i rebenta. Va ser, simplement, màgic. Si puc, us penjaré alguna foto, tot i que no crec que serveixi per ferse'n una idea. De fet, tot i els intents que faig per captar-ho amb la càmara (no sé quina animalada de fotos porto ja, prepareu-vos!!) em fa l'efecte que en foto tot es veu ridículament petit.

1 comentari:

  1. Les emocions no es poden fotografiar. Però les has descrit tan bé, que hasta jo m'he emocionat

    ResponElimina