Com hauria volgut que fóssiu amb mi, avui!

Com us he dit abans al matí, he canviat de plans per poder veure El Hornocal, a Humahuaca. De tota manera, em notava ansiós, pensant que això meu era ja de fixació malaltissa: despertar-me de mal humor per què no ho havia pogut veure ahir perquè se suposava que havia d'estar núvol tota la tarda i els colors no es veuen a l'ombra, ja veus, unes roques acolorides més, tira avall, coi de burro, que després hi aniràs i serà una decepció i, amés, tota l'estona mirant el cel vigilant l'evolució de les nuvolades, pots comptar, al final, per capullo, es taparà de nou i hauràs perdut un dia en alguna altra banda que potser era molt més millor. Vaja, que fins he arribat tens a Humahuaca on havia d'agafar un remis, que en diuen aquí, que és una forma alternativa de taxi, que amb sort pots compartir amb altra gent i repartir despeses. No he trobat ningú i tant m'ha fotut, hi vaig sol, què coi, em trec l'espina del damunt i a fer punyetes.

El trajecte, gairebé una hora, i jo pensant que segur que era massa d'hora, que els colors quedaran petats, que hauria pogut anar-hi més tard... el cotxe agafa un revolt i la serralada de colors se'ns obre al davant. Surto del cotxe, el noi que conduia em deixa sol, baixo una mica el pendent del turó que fa de mirador, i m'assec en un roc. No he pogut parar de plorar durant la mitja hora que ens hem quedat allà, que és l'estona establerta pel preu del viatge. Això d'avui ha estat el súmmum del rebentar-me els esquemes. Ja no sé si sóc jo que supero tots els límits de titisme tou imaginables, o si això ho deu experimentar tothom que hi va. Tant és, firmo ja per seguir experimentant aquesta mena de màgia!

Volia passar per l'hostal, dutxar-me per treure'm el dit de pols que em cobreix (el camí era de terra) i baixar al locutori i penjar alguna foto, però necessitava escriure-us ara que encara, quatre hores després, i just acabat d'arribar al poble en bus, tinc la gola feta un nus.

Com hauria volgut que fóssiu amb mi, avui!