dijous, 3 de novembre del 2011

Gent, estic matat!
Tinc mal de cap, les parpelles i el cul em pesen, i m'adormo per tot arreu. Tranquils, no estic drogat. Aquest és l'estat en què et deixa (almenys a mi) un viatge de 24 horetes de no res en autobús per anar de Buenos Aires, que vaig deixar ahir a les deu del matí, a Tilkara, un poblet a la banda nord-oest del país, on he arribat a les deu del matí, també. Ja ho ténen això, els viatges de 24 hores, que arribes a la mateixa hora què marxaves, però un dia després. Guais, no? Eo... us juro que no estic drogat... a no ser que m'hagin posat alguna cosa a la Coca-cola del dinar, amb què he acompanyat el meu primer tros de llama! Sí, què passa, són molt guais i tot el que vulgueu, els llames però que potser no son com ovellotes grosses? I que no ens mengem les ovellotes? I els seus cabridets? Docs ja està, jo menjo llama! I penso repetir, està boníssim, escolta, tu!
Doncs això, que finalment he viscut la gloriosa experiència d'un viatge de collons per carretera. Ja n'havia fet de deu hores, per passar de Xile a Tierra de Fuego (vegeu capítol no sé quin número, però el que parla del pas de l'estret de Magallanes i tal ), però res a veure, no hi ha color. Per començar, aquesta vegada he tingut el plaer indescriptible d'empassar-me visualment o auditiva ( era impossible ignorar-ho donat el volum immensament generós que fan anar) sis pel·lícules, SIS!, d'acció, oscilant entre les de marines macarres que pelen tot Déu per salvar la seva xati, fent volar pels aires la meitat dels Estats Units ( proveu, feu un esforç, d'imaginar la sorollada de les explosions descomunals, aquelles que es produeixen amb els cotxes americans, que sempre sembla que vagin carregats amb unes quantes tones d'explosius nuclears), el "simpàtic" del Jackie Chan ( amb les seves explosions pertinents), i d'altres joies de la producció audiovisual americana. Tot això entre les onze del matí i la mitja nit. I per si no fos poc, de tant en tant, algun usuari que devia trobar que s'angoixava pels pocs decibels ambientals, ens regalava amb la seva música llatinahorterasalsitxera, sense posar-se els auriculars, de manera que mitja amèrica del nord volava pels aires a ritme de reggeton. Gloriós, simplement gloriós.
I enmig de tot aquest merder, jo posant-me gili provant de llegir Rayuela, del Cortázar.... immillorable. De fet, he de confessar que n'estic fins les tetes, que diria ma mare, de la novel·la aquesta i amb el risc de quedar com un ignorant catedralici, em sembla que l'abandonaré a l'hostal avui mateix, i n'agafaré un de senzillet, encara que sigui de la iaia de la Lady Di, la Bárbara Cartland! No es poden llegir reflexions metafísique en un bus! Ni en una hamaca...
Per què hi ha hamaques, a l'alberg on m'he instal·lat! I hi fa caloreta! I hi canten els ocellets, perquè està a la quinta punyeta enfilat al capdamunt del poble aquest, que combina a parts iguals, encant i polseguera.
Això sí, pel poc que he vist dels encontorns des del bus ( coi, quin vocabulari que tinc, de vegades, hasta em foto por i tot), promet ser dels que et tallen la respiració. Les muntanyes tenen unes formes i uns vanvis de colors, que semblen el fruit d'un escenògraf mig boig.
Ja us ho contaré. Avui no hi aniré, a voltar gaire, perquè no m'aguanto dret.
Però vaja, em queden dues setmanes per endavant per patejar aquesta banda nord i les cascades d'Yguazú, abans no em trobi de nou en Walter per anar als aiguamolls dels Esteros de Yberá.
Quin vertígen, tant de temps sol... glups!

3 comentaris:

  1. Es fantastic ,et faras expert en cine Basura,,pero al tornar entre tots et farem un tractament de Desentocxicacionmasiva"fen que veguis 8 hores de Aguila roja,, tipos Naranja mecanica ,,, per cert Llama!!!pregunta',,, Aque saben las llamas,,chu chu chu?un peto i segueix disfrutann de tot,,, bon viatge,,,,,Lluis petons

    ResponElimina
  2. Hola!!! LLuís, veient el teu blog, ara tinc més motius encara per apropiar-me de la teva vida. Quines experiències, puto niño del troquel!!!. Quina manera de fotre als altres sent feliç. Quin fàstic amb aquesta música de fons edulcorada. Que bona idea hem tingut de compartir la nostra vida amb els altres, oi ? JAJA. Per cert, tothom diu que NO es pot viure sense llegir Rayela, que es bàsica. Jo he intentat moltes vegades llegir-la i també he decidit abandonar-la. Salut i gaudeix molt! Buscadora de Utopías

    ResponElimina